Un de cada deu nens no es pot pagar les ulleres ni anar al dentista a Mallorca
La Plataforma d’Infància acaba de publicar el seu informe 2026 amb una sentència demolidora: el sistema de protecció actual gairebé no rescata més que un 6% dels menors vulnerables. Mentre la taxa AROPE es queda estancada, l’encariment de l’habitatge a les Illes Balears i la inflació estructural han convertit drets bàsics, com l’accés a ulleres o una alimentació proteica, en llums inassolibles per a milers d’adolescents que veuen com el seu futur s’esvaeix abans de començar.
La realitat social d’Espanya ofereix una dada gèlida: el 33,2% dels menors viu en risc de pobresa o exclusió. És la anomenada taxa AROPE, un indicador tècnic que, traduït al llenguatge del carrer, mesura qui no es pot permetre menjar carn o peix cada dos dies, qui viu en cases amb humitats o qui no arriba mai a final de mes. Lluny de ser un número abstracte, aquesta xifra reflecteix una fractura social que s’ha tornat crònica i que té un objectiu principal: els adolescents d’entre 13 i 17 anys.
En aquest tram d’edat, la precarietat es dispara. La fi de moltes ajudes públiques vinculades a la primera infància i l’augment dels costos educatius i d’alimentació converteixen l’adolescència en una etapa d’alt risc. Mentre el país intenta treure pit per les xifres macroeconòmiques, la pobresa severa ja colpeja el 22,3% de les famílies amb un sol progenitor a càrrec, una xifra que s’ha duplicat en l’últim any i que dibuixa un escenari de supervivència pura.
Mallorca presenta una contradicció dolorosa. Tot i que la taxa general ha experimentat un lleuger respir de gairebé dos punts, l’emergència habitacional a les Illes actua com una trampa. L’informe de la Plataforma d’Infància destaca que el cost de l’habitatge és el principal factor d’empobriment en regions amb mercats immobiliaris tensionats com el nostre. A les Balears, no n’hi ha prou amb tenir feina: el 26% dels nens viu en llars amb treballadors que, malgrat tenir nòmina, no poden cobrir les necessitats bàsiques dels seus fills.
La radiografia de 2026 confirma que l’ascensor social està espatllat. La bretxa s’engreixa especialment en l’accés a la salut i al benestar bàsic: el 10% dels menors no es pot permetre ulleres o audiòfons, i un 2,4% pateix inseguretat alimentària severa. A les Balears, la situació s’agreuja per l’"efecte residència"; el cost de la vida converteix els serveis essencials en articles de luxe. A més, la segregació escolar actua com un mur invisible que perpetua la precarietat: els fills de famílies amb rendes baixes tenen quatre vegades més probabilitats d’abandonar els estudis prematurament. Espanya no només té un problema d’ingressos, té un problema de futur que les polítiques actuals no aconsegueixen frenar.
La bretxa s’engreixa i la mobilitat social s’atura. Sense una inversió real que protegeixi específicament els adolescents i que freni l’impacte del lloguer en els pressupostos familiars, Espanya i les Balears s’enfronten a una generació marcada per l’escassetat estructural. La pobresa ja no és només una manca d’ingressos, és una incapacitat de futur.
