El català no és una eina: és una arrel
Arraigar para no desaparecer
Por Maria Pascual Ferrer
Conocida por su solvencia en el ámbito del derecho concursal y su experiencia como mediadora civil y mercantil, Maria Pascual Ferrer aporta en este artículo una mirada profunda y necesaria sobre el futuro de la lengua en Mallorca
Desde la perspectiva de quien dedica su vida profesional a la resolución de conflictos y al asesoramiento de empresas familiares, la abogada alerta sobre el peligro de confundir el respeto con la renuncia.
Para Pascual, el catalán —en todas sus variantes insulares— no es un simple requisito administrativo ni una competencia del currículum, sino la condición indispensable para formar parte de un proyecto común. En estas líneas, nos invita a entender la lengua como una raíz que permite integrar a quienes llegan, evitando que nuestra cultura se convierta en una mera nostalgia o en un producto intercambiable.
Cada vegada que es parla del futur de la llengua a Mallorca, apareix la mateixa resposta:
«No és útil»
«No serveix per fer carrera».
I cada vegada, el debat s’equivoca de lloc.
Perquè el català —amb les seves variants mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca— no és una eina, ni un producte, ni una competència professional més al currículum. És una llengua viva, plural, amb formes pròpies d’expressió a cada illa, que constitueix una arrel compartida. I les arrels no serveixen per “pujar”, serveixen per no desaparèixer.
Discutir si és “català”, “mallorquí” o “menorquí” com si fossin realitats excloents és una falsa polèmica que només afavoreix una cosa: la desaparició de totes. Les llengües no es debiliten per tenir variants; es debiliten quan deixen de transmetre’s, de parlar-se i de respectar-se.
Mallorca no és un espai neutre on tot hi cap sense conseqüències. És un territori petit, limitat i fràgil, amb una història i una cultura pròpies que no es poden deslligar de la seva llengua. Quan una llengua deixa de ser present en la vida quotidiana, no desapareix només una manera de parlar: desapareix una manera de mirar el món.
Sovint es diu que no es pot exigir a la gent que ve de fora que aprengui la llengua del lloc. Que venen a fer feina, que sobreviuen, que no tenen temps ni recursos. I això és cert. Però també ho és una altra cosa: ningú es pot integrar plenament en un territori si no en comparteix ni tan sols la llengua.
Aprendre català —parlar-lo amb accent propi, amb errors, amb les formes que cada illa ha fet seves— no és una prova de puresa ni un requisit identitari excloent. No és dir “aquí ets com nosaltres o no ets ningú”. És dir una cosa molt més senzilla i molt més exigent:
si vius aquí, formes part d’aquí.
No es tracta d’obligar de cop, ni de castigar, ni d’aixecar murs. Es tracta de posar un marc clar, honest i assumit col·lectivament: qui ve a quedar-se, qui vol arrelar, ha d’entendre que aquest territori no és només un lloc per treballar i consumir, sinó una comunitat amb memòria, amb noms i amb paraules pròpies.
Altres societats ho tenen claríssim. Aprendre la llengua del lloc on vius no es percep com una imposició, sinó com un pas natural d’integració. Aquí, en canvi, hem convertit el respecte en culpa i l’exigència en sospita.
El resultat és visible: una llengua que retrocedeix, unes variants que es dilueixen, una cultura que es folkloritza, una societat on cada vegada menys gent pot viure plenament en la seva llengua sense haver de demanar permís.
Potser no és una llengua “útil” en termes de mercat global. Però sense ella, Mallorca, Menorca i Eivissa no sobreviuen com a subjectes culturals, només com a productes intercanviables.
I el més preocupant és que aquest procés no és sobtat ni espectacular. No hi ha un dia concret en què la llengua desapareix, ni una data assenyalada al calendari. Hi ha, això sí, un punt de no retorn: un moment en què la transmissió es trenca, en què la llengua deixa de ser necessària per viure plenament al territori.
El drama és que no ens n’adonarem quan hi arribem. Només ho veurem després, quan ja hagi passat de llarg, quan ja no sigui una opció sinó una nostàlgia. Quan ens demanem què va fallar, i la resposta sigui incòmoda: que no vam voler exigir per por, que vam confondre respecte amb renúncia, i convivència amb desaparició.
Defensar la llengua pròpia no és mirar enrere.
És l’única manera de continuar sent algú en el futur.