La crisi de l’ordre internacional ja no és un escenari hipotètic, sinó una realitat que condiciona l’economia, la seguretat i la capacitat de decisió global. Les decisions unilaterals, la política de blocs i el debilitament del dret internacional han tornat a situar la força per damunt de les normes. El retorn de Donald Trump com a actor central d’aquesta dinàmica no crea el problema, però n’accelera els efectes i fa evident fins a quin punt Europa continua actuant com una potència econòmica sense Estat. Aquesta contradicció té costos concrets. Cada crisi energètica, cada episodi de tensió financera i cada conflicte a les fronteres europees exposa la mateixa feblesa: la incapacitat de decidir i protegir els propis interessos sense dependre de voluntats externes, especialment visible al sud d’Europa i al Mediterrani.

Si Europa es constituís com un Estat únic, el canvi seria qualitatiu. Amb un únic Tresor i un deute federal propi, disposaria d’un actiu segur comparable al nord-americà, sustentat per una base fiscal de centenars de milions de ciutadans i una economia profundament diversificada. Això convertiria Europa en un dels principals refugis financers del món i reduiria de manera estructural la vulnerabilitat de les economies mediterrànies, avui penalitzades més per la fragmentació institucional que per una manca real de capacitat productiva.
La mateixa lògica s’aplica a la defensa. La suma dels exèrcits europeus ja configura una potència militar de primer nivell, amb més d’un milió de soldats, tecnologia avançada, capacitat nuclear i presència naval als principals mars estratègics. Amb comandament únic, doctrina comuna i planificació integrada, un exèrcit europeu se situaria clarament com la segona potència militar del món. No es tractaria de substituir ningú, sinó de deixar de dependre. La seguretat deixaria de ser una garantia condicionada per cicles polítics aliens i passaria a ser una responsabilitat assumida.

Aquest salt tindria una importància decisiva al Mediterrani, un espai que torna a ser central en la fricció geopolítica global. Una Europa amb capacitat pròpia d’intervenció i dissuasió podria actuar amb continuïtat, credibilitat i previsibilitat, transformant la percepció de frontera en una responsabilitat compartida i gestionada des del centre de decisió europeu.

En aquest marc, la protecció de la pluralitat interna deixa de ser un discurs abstracte. Un Estat europeu fort hauria de protegir activament els territoris sotmesos a una pressió estructural més intensa. Les illes mediterrànies, com les Illes Balears, són territoris tensionats on la compra d’habitatge per part de no residents ha esdevingut un factor de desarrelament social i desequilibri demogràfic. Un Estat europeu permetria establir estatus específics de protecció insular, amb capacitat normativa directa per regular l’accés a l’habitatge i garantir que el dret a viure al propi territori no quedi subordinat a dinàmiques globals de capital.
En un món cada vegada més dur, menys reglat i més competitiu, la fragmentació europea ja no és neutra: és una font de vulnerabilitat. Europa pot continuar sent un espai ric però políticament incomplet, o pot assumir una sobirania compartida real que li permeti protegir la seva economia, la seva seguretat i la seva diversitat interna. La crisi ja és aquí. La diferència entre resistir-la o patir-la depèn de si Europa decideix, finalment, actuar com allò que ja és: una potència que necessita Estat.