Milei sacseja els fonaments de la memòria històrica amb un polèmic vídeo oficial sobre la dictadura
L’Executiu ultradretà trenca el consens democràtic utilitzant la Casa Rosada per qüestionar la xifra de desapareguts i equiparar el terrorisme d’Estat amb la violència guerrillera. La judicatura argentina es consolida com un referent internacional després de dictar més de 1.200 sentències que confirmen l’existència d’un pla sistemàtic d’extermini.
El 24 de març a l’Argentina ja no és només una jornada de dol; s’ha transformat en un camp de batalla pel relat. A mig segle de l’inici de la dictadura més sagnant del Con Sud, el Govern de Javier Milei ha sacsejat els pilars de la transició amb una peça audiovisual de 74 minuts. En ella, la versió oficial es distancia de la sentència del Judici a les Juntes per centrar-se en allò que anomenen “memòria completa”, atorgant protagonisme a víctimes de les organitzacions armades i a una néta recuperada que defensa els seus apropiadors.
La producció, gravada en un Saló Blanc desert, busca desarticular allò que l’oficialisme qualifica com a “negoci dels drets humans”. Tanmateix, la resposta a les places ha estat massiva. Diaris internacionals com El País i The Guardian destaquen que els carrers es van desbordar amb una consigna unànime: “Són 30.000”. Mentre el document oficial ressalta el testimoni de la Miriam Fernández —que demana “pau per al passat” després de ser inscrita il·legalment per un policia condemnat—, els organismes de drets humans denuncien una estratègia per exculpar crims de lesa humanitat.
La rigorositat històrica recorda que, sota el comandament de Videla, Massera i Agosti, es van establir més de 800 centres clandestins. Davant de la “teoria dels dos dimonis” que intenta reflotar l’Executiu, les Àvies de la Plaça de Maig mantenen la seva recerca: encara falten centenars d’identitats per restituir. La bretxa entre el despatx presidencial i la mobilització popular mai no havia estat tan profunda.
La resposta social al document governamental es va materialitzar en una mobilització sense precedents que va desbordar l’eix cívic de Buenos Aires. Sota una marea de mocadors blancs, centenars de milers de ciutadans van blindar el consens democràtic davant qualsevol temptativa de revisionisme. Les consignes de les Àvies de la Plaça de Maig van ressonar amb una vigència renovada, transformant l’aniversari en un acte de resistència col·lectiva contra l’oblit. Aquesta demostració de múscul popular reafirma que la memòria a Argentina no és un objecte estàtic de museu, sinó un tallafoc actiu contra la impunitat estatal.
