La pau duradora necessita l'experiència de les dones, encara que rarament se'n tingui en compte.

Vint-i-cinc anys després de l’adopció d’una resolució històrica de l’ONU, les dones continuen sent, en gran mesura, absents de les taules de negociació per a la pau. Tanmateix, nombrosos estudis demostren que la seva participació fa que els acords siguin més sòlids i duradors. La directora executiva d’ONU Dones alerta sobre aquesta situació.

A la foto oficial del cim de l’OTAN celebrat els dies 7 i 8 de juliol a Ankara (Turquia) gairebé només hi apareixen quatre dones al costat de 29 homes. Una imatge que reflecteix una realitat més àmplia: són majoritàriament els homes qui inicien les guerres i també els qui negocien la pau.

Tanmateix, les investigacions realitzades durant les dues últimes dècades mostren que com més gran és la participació de les dones en els processos de pau, més grans són les probabilitats que els acords perdurin. Malgrat això, continuen estant notablement infrarepresentades a les negociacions formals.

«A Sudan no ha participat cap dona sudanesa a les negociacions de pau», va lamentar recentment Sima Bahous, directora executiva d’ONU Dones, durant un debat a les Nacions Unides. Segons la responsable de l’organisme, la mateixa situació es repeteix a Ucraïna, el Líban, Palestina, la República Democràtica del Congo i altres escenaris de conflicte.

Una resolució que gairebé no s’ha aplicat

Fa més de 25 anys, l’ONU va reconèixer formalment el paper de les dones en la construcció de la pau. La Resolució 1325, aprovada el 31 d’octubre de 2000, instava els Estats membres a «garantir una representació més gran de les dones a tots els nivells (…) de les institucions i mecanismes (…) per a la prevenció, la gestió i la resolució de conflictes».

L’objectiu no responia només a una qüestió d’igualtat. També partia d’una constatació pràctica: pel paper que desenvolupen a les seves comunitats, les dones solen estar en primera línia de la construcció d’una pau duradora i efectiva. Alhora, juntament amb les nenes i els nens, són les principals víctimes civils dels conflictes armats, exposades en més mesura al desplaçament forçat, a la violència sexual, a la pobresa i a la pèrdua d’accés a l’atenció sanitària.

Un coneixement essencial que es desaprofita

Sibylle Obrist, sotsdirectora de la Divisió de Pau i Drets Humans del Ministeri suís d’Afers Exteriors (DFAE), destaca el valor dels seus coneixements específics. «A la majoria de societats són les dones qui organitzen la vida quotidiana. S’encarreguen de les xarxes socials, de les cures, de les persones grans i dels infants», explica. Per això, afegeix, disposen d’informació clau sobre les necessitats reals de la població.

Durant les converses per a un alto el foc a Sudan celebrades a Suïssa el 2024, un grup de dones va detectar, per exemple, un problema que fins aleshores havia passat desapercebut: l’accés a les infraestructures de telecomunicacions. Molts d’aquests punts estaven controlats per grups armats que exigien diners o favors sexuals a canvi de permetre’n l’ús.

La qüestió no es va arribar a incorporar a un acord perquè les negociacions van fracassar, però Suïssa sí que la va incloure posteriorment a la seva feina diplomàtica.

El retrocés del multilateralisme passa factura

Per què la situació gairebé no ha canviat 25 anys després de la Resolució 1325? Una de les raons és que les negociacions són cada cop més opaques i responen amb més freqüència a lògiques transaccionals. A més, moltes es desenvolupen al marge del marc multilateral de Nacions Unides, precisament la institució que més ha promogut la inclusió de les dones.

Entre 2019 i 2024, la participació femenina en els processos de pau liderats per l’ONU es va situar entre el 16 % i el 23 %. «És una xifra insuficient, però representa el doble de la mitjana mundial», afirma Sima Bahous. Aquests avances, però, corren perill a causa de la pèrdua de protagonisme de Nacions Unides, que «l’any passat només va dirigir tres processos de pau, en front dels catorze d’hace quinze anys».

Una feina invisible, però imprescindible

Les dones desenvolupen un paper fonamental en la construcció de la pau, encara que poques vegades apareixen a les fases més visibles i mediàtiques de les negociacions. «La major part de la feina per la pau ocorre fora dels focus», assenyala Liv Halpérin, assessora principal de l’ONG PeaceWomen Across the Globe.

Abans de les negociacions, ajuden a detectar i prevenir episodis de violència o faciliten l’accés de l’ajuda humanitària. Durant les converses participen en fòrums paral·lels i aporten enfocaments alternatius per assolir la pau. Després de la signatura d’un acord, continuen treballant durant anys en àmbits com la justícia transicional, la reintegració d’excombatents o la reconstrucció del teixit social. «És una tasca molt menys visible i que rep molta menys financiació», subratlla.

Una financiació insuficient

En l’actual context de creixent militarització, menys del 0,5 % de l’ajuda internacional al desenvolupament destinada a països en conflicte arriba a organitzacions de dones.

«La feina per la pau està infrafinançada en termes generals», lamenta Liv Halpérin. A això s’hi suma el retrocés dels drets de les dones i l’ascens de líders populistes o d’extrema dreta, factors que, al seu parer, dificulten la posada en marxa de processos de pau veritablement participatius.

«Existeix la sensació que tot s’ha de resoldre molt ràpidament», analitza Joëlle Germanier, directora del Centre de Competència per a la Negociació Humanitària (CCHN). Aquesta urgència deixa menys espai per abordar els detalls i planificar com es duran a terme els acords. «Si els processos no són participatius, és poc probable que els resultats siguin positius», recorda.

Liv Halpérin conclou que la feina d’aquestes dones que construeixen la pau sobre el terreny és cada cop més perillosa, però també més imprescindible que mai.