El fi de l'espècie humana? El inquietant pla d'enginyeria social darrere la moda dels joves animals
A continuació, presentem la proposta editorial basada en les tesis de la Doctora Cristina Martín Jiménez sobre el fenomen dels therians i la deconstrucció de la identitat humana, redactada sota un prisma periodístic i d’anàlisi antropològic.
La Doctora Cristina Martín Jiménez alerta sobre una transformació antropològica sense precedents. L’auge de joves que s’identifiquen com a no humans (therians) no és una simple moda de TikTok, sinó el resultat de dècades d’enginyeria social orientada a erosionar conceptes com el sexe, la família i la nació. Segons l’experta, el posthumanisme ha deixat de ser una corrent marginal per convertir-se en un canvi estructural que qüestiona la pròpia condició humana sota l’empara de estructures de governança internacional.
Dra. Cristina Martín: Innovació en Nanotecnologia i Biomaterials
Doctora per partida doble per la Universitat de Castella-La Manxa i la Università de Trieste, la Dra. Martín és una autoritat en el desenvolupament de materials avançats basats en grafè. La seva carrera internacional inclou fites al CNRS (França) i la University of Brighton (Regne Unit), destacant com a Investigadora Principal del projecte europeu 3DSkG (Marie Curie) per a la cicatrització de ferides.
Amb més de 34 articles científics i una sòlida trajectòria en bioimpressió 3D, actualment lidera investigacions al MSOC Nanochemistry Group (IRICA), on fusiona la nanociència amb solucions biomèdiques d’avantguarda. La seva excel·lència ha estat premiada pel Grup Espanyol del Carbó.
Quan joves afirmen que la seva identitat veritable no és humana, el debat no hauria de centrar-se en l’excentricitat del gest ni en l’estètica de TikTok, sinó en el context cultural que ho fa plausible. Cap generació no comença a dubtar sobre la seva pròpia condició humana sense que, prèviament, algú hagi erosionat el significat del que és humà.
Durant dècades s’ha promogut la deconstrucció sistemàtica de les categories antropològiques bàsiques: sexe, família, nació, tradició, cultura. Se’ns ha repetit que tot és construcció, que tot és narratiu, que tot pot redefinir-se.
El següent pas lògic és qüestionar la pròpia noció d’humanitat. Convertir-la en una categoria opcional, fluida, intercanviable. Si l’ésser humà deixa de ser límit, deixa també de ser referència. En un ecosistema digital governat per algoritmes, aquestes identitats no només hi troben refugi: hi troben amplificació. El minoritari es converteix en visible; el visible, en tendència; la tendència, en norma cultural. No cal imposar res. N’hi ha prou amb visibilitzar, normalitzar i repetir.
L’enginyeria social contemporània opera així: sense coacció aparent, però amb direcció clara. El posthumanisme ja no és una corrent marginal. Es debat a universitats, a fundacions estratègiques i en determinades estructures de governança internacional. No es tracta d’afirmar que existeixi un pla específic en relació amb els therians. Es tracta d’observar si aquests fenòmens encaixen en una dinàmica coherent de transformació antropològica. Quan l’humà deixa d’ocupar el centre, la civilització entra en una fase diferent. I aquesta fase no és anecdòtica. És estructural. És històrica.