La pornificació de l’últim sospir i el setge públic ultra a la mort de Noelia Castillo
Noelia Castillo, de 25 anys, ha mort aquest dijous a l’Hospital Sant Camil després d’una llarga batalla legal per exercir el seu dret a la eutanàsia. La seva despedida, tacada per l’exhibicionisme de grups gitanos evangelistes i el soroll de megàfons dels ultres a les portes d’Urgències, obre un debat ètic sobre la privadesa davant de la pornografia del sofriment que ha envoltat el seu comiat definitiu. Hi ha alguna cosa cruel que es repeteix cíclicament: el senyorito et viola, però et prohibeix avortar, la crueltat del nacionalcatolicisme que es resisteix a deixar d’existir
El silenci que requereix la finitud humana va ser derrotat per l’estridència mediàtica i religiosa. Noelia Castillo ja ha deixat de patir, però el seu tràngol cap a la mort s’ha vist convertit en un "show" de tocs grotescs a les portes del centre sanitari de Sant Pere de Ribes. Allò que havia de ser un procés íntim i emparat per la legalitat vigent es va transformar en una exhibició de desmesura on el respecte a la voluntat individual va sucumbir davant la necessitat de convertir el dolor aliè en una proclama ideològica dels ultras nacionalcatòlics.
La jove catalana va sol·licitar l’eutanàsia després d’anys de patiment psíquic inmanejable, derivat d’una violació múltiple soferta en la seva adolescència sota la tutela de l’administració. Aquell trauma, lluny de ser gestionat en l’anonimat, va ser instrumentalitzat pel seu pare i l’associació ultra Advocats Cristians, que van judicialitzar cada pas de Noelia, allargant la seva agonia mitjançant recursos que el Tribunal Superior de Justícia va acabar desestimant per la rigorositat dels informes mèdics que avalaven la seva plena capacitat de decisió.
El que va passar aquest dijous ha creuat una frontera moral. Mentre la pacient esgotava els seus últims instants a les 19:45 hores, a l’exterior, grups de gitanos de fe evangèlica coreografiaven una protesta amb tocs d’espectacle televisiu. Una fusió entre Lola Flores i l’exorcista. La periodista Marina Lobo, en un anàlisi per a Público, ha denunciat aquesta "pornificació" del sofriment: l’exposició crua i sorollosa de la tragèdia per alimentar narratives col·lectives. L’ús de megafonia per cridar consignes religioses a pocs metres de l’habitació d’una pacient terminal no és només un assetjament a la pau hospitalària, sinó un atac directe a la dignitat de qui decideix sobre el seu propi cos.
La societat s’enfronta ara a l’espill de Sant Pere de Ribes. La llei d’eutanàsia garanteix un dret, però l’entorn social sembla incapaç de protegir la serenitat necessària per exercir-lo. Noelia Castillo deixa darrere seu un precedent d’autonomia davant la tutela asfixiant, però també el record amarg d’una despedida on el soroll de la turba va pretendre silenciar l’última voluntat d’una dona que només buscava reposar en pau.