El Mallorca de Demichelis reviu les seves pitjors pors després de desplomar-se davant l'Alavés
La sensació que desprèn aquest Mallorca és la d’un malalt que creu estar curat i pateix una recaiguda fulminant tan bon punt l’aire bufa de cara. El que es va viure a Vitòria no és només una derrota; és un cop de realitat que punxa per la forma com es va produir. L’equip va sortir amb un pla que, durant 45 minuts, va semblar dotar de sentit el sistema de Demichelis. L’ordre a darrera era rigorós i l’aposta pel rombe a la medul·lar —amb Samu Costa i Darder fent d’escoltes— permetia transicions elèctriques.
El gol de Jan Virgili al minut 18 va ser una oda a l’atreviment. El jove català va rebre, es va encarar i va dibuixar una corba perfecta a l’escaire de Sivera. Era l’escenari somniat. Tot i això, l’avantatge va funcionar com un somnífer en comptes d’un estímul. L’equip es va refugiar en una trinxera de vidre, confiada que l’ofici n’hi hauria prou per contenir un Alavés que es jugava la supervivència.
Un col·lapse tàctic i anímic
Després del descans, el Mallorca va desaparèixer. Resulta incomprensible com un conjunt professional pot cedir tants metres i permetre que el rival inclini el camp amb tanta facilitat. La banda defensada per Mojica es va convertir en una autopista per a Ángel Pérez, que va castigar una vegada i una altra la manca d’ajudes defensives. La intensitat, aquest valor no negociable en la lluita per la permanència, va brillar per la seva absència a les files mallorquinistes.
L’empat de Toni Martínez al 56’, després d’un córner on la marca va ser inexistent, va ser el pròleg del desastre. Els fantasmes de l’etapa de Jagoba Arrasate —aquella fragilitat en els cops de bola aturats i la desconnexió en moments crítics— han tornat amb una força devastadora. El segon gol, novament obra de Martínez, va retratar una defensa que va actuar com un flam, permetent un remat dins l’àrea després d’un rebot en David López.
L’abisme al calendari
La situació és alarmant. Queden cinc finals i tres d’elles són lluny de Son Moix, on puntuar s’ha convertit en una quimera. El descens es comprimeix i l’apatia mostrada en la segona part suggereix que els problemes no eren només de dibuix tàctic, sinó d’ànima. Muriqi va naufragar com una illa deserta a l’atac i la sala de màquines, abans fiable, es va gripar davant la pressió babazorra. Si el Mallorca no recupera l’agressivitat i el rigor de seguida, el precipici deixarà de ser una amenaça per convertir-se en realitat.