Les ajudes per la guerra beneficiïn tres vegades més els rics que les famílies humils
El disseny de les subvencions estatals per frenar la inflació afavoreix de manera desproporcionada els ciutadans amb més recursos econòmics. Segons els darrers indicadors financers i l’anàlisi d’institucions com el Banc d’Espanya, el model de bonificacions fiscals generalitzades genera una bretxa on aquells que tenen patrimonis elevats absorbeixen el triple d’estalvi públic que els llars en situació de vulnerabilitat.
El desplegament econòmic del Govern d’Espanya destinat a pal·liar les conseqüències de la inestabilitat internacional està fallant en la seva vocació d’equitat. Les xifres actuals demostren que el paquet de mesures, valorat en uns 5.000 milions d’euros, es dilueix en una estructura regressiva. En aplicar rebaixes impositives sobre el consum energètic o els carburants sense distingir el nivell de renda, l’Estat acaba subvencionant amb més intensitat qui més gasta. Un contribuent amb tres vehicles i un habitatge de grans dimensions rep un alleujament fiscal en termes absoluts molt superior al d’un ciutadà que no té cotxe o resideix en un pis petit.
Aquesta distorsió sorgeix principalment de la manca de focalització. El supervisor bancari nacional ha advertit que, si bé el pla ha aconseguit contenir l’avanç de l’IPC en aproximadament mig punt percentual, el cost per a les arques públiques és ineficient. La institució recomana substituir aquestes “ajudes cegues” per transferències directes i específiques als col·lectius que realment no poden afrontar l’encariment de la cistella de la compra. Actualment, la classe alta està capturant una porció del pressupost de crisi que duplica o triplica l’impacte real en les capes socials baixes.
El debat a l’Executiu s’intensifica mentre els preus de l’energia mantenen una volatilitat extrema. La normativa vigent inclou clàusules per desactivar els descomptes si la inflació energètica es modera, però els analistes coincideixen que el dany a la cohesió social ja és palpable. La classe mitjana i baixa suporta un cost de vida asfixiant mentre els mecanismes de protecció estatal flueixen amb més agilitat cap als estrats de població que no presenten risc d’exclusió.
